Les nou del matí del 22 de setembre. Poc a poc va anar arribant la gent al bar de l’estació de trens de Puigcerdà. Els entrepans de fuet, formatge i cafès voltaven per tot arreu. Les cares de la gent ben somrients. També una mica adormits, com no... però la il·lusió, les ganes i l’esperit de conquerir la Pica ens van desvetllar, preocupats al mateix temps, per saber com seria la pujada.

Vam agafar els cotxes i ens vam dirigir al lloc d’inici de l’ascensió. Gairebé una hora de viatge. 39 Perequartins a punt de començar una gran aventura amb un primer objectiu: arribar al refugi Du Pinet.

El temps gris amb núvols i boira ens amenaçava. De mica en mica anàvem pujant, atravessant el primer tram de bosc per continuar per muntanya descoberta. La boira començava a intimidar seriosament, juntament amb un petit xarbot ben empipador. El primer grup va anar pujant fins arribar al refugi; l’altre va fer una petita pausa per dinar i per agafar forces. Un bon vi per a tothom ens va activar de nou. Enfilant l’últim tram i el més difícil, teníem encara com a companys de viatge la boira i la pluja, duent les capalines posades i creant una filera de colors que trencava amb la monotonia de la muntanya…

Finalment vam arribar al refugi, totalment amagat enmig de la boira. Tranquil·lament tots ens vam anar treient les botes i els mitjons plens d’aigua. Quin descans poder-nos canviar… En Patrick i en Richard, els responsables del refugi, ens van ensenyar els dormitoris i ens van informar dels horaris del sopar.

Però tot no podia ser tan senzill. Encara no havien arribat dos pares, en Benito i en Cetina. La preocupació regnava dins del grup per moments. Amb el xiulet a la mà, vam sortir quatre persones a buscar-los. Dos, refugi amunt, i els altres dos refugi avall. Finalment van aparèixer. Van passar a dos pams del refugi sense veure´l a causa de la boira i van seguir un bon tros amunt. Sort que un àngel escenificat per una dona es va creuar amb ells comunicant-los la situació del refugi. Potser tenien ganes de fer la Pica abans d’hora?

Un cop junts, ens vam merèixer un bon descans al refugi i un bon sopar per agafar forces per l’endemà. Rialles, joc de cartes i cançons amb guitarra inclosa, van ser els protagonistes de la nit.

A les 7:30h del matí ja estàvem esmorzant plegats. El temps no era gens bo i teníem dubtes de si pujar o no. Al final vam decidir començar l’ascensió fins als llacs i ja decidiríem un cop allà.

El ritme no era gens dolent i progressivament anàvem arribant. La boira ens envoltava però no ens impedia continuar. Després d’una bona estona, vam arribar a un punt on es va decidir si continuar o tornar enrrera. El temps havia empitjorat i molts no ho veien clar. Un grup va tornar al refugi per precaució i la resta va continuar pujant. El convenciment d’aquella decisió no era generalitzada però les ganes, l’oportunitat i el coratge estaven presents. Això sí, vam decidir que si la boira ens impedia veure més enllà de dues passes, no continuaríem. Però com un miracle, a mesura que anàvem pujant, la boira anava desapareixent davant nostre.

Tots començàvem a estar cansats. És un d’aquells moments on has de treure les forces d’allà on sigui, cantant alguna cançó d’en Lluís Llach o de l’Ovidi Montllor, encara que...ens vam conformar sentint la veu del pare Sangenís cantant la Vella Xiruca.

Ja faltava poc per arribar i un panorama ens va animar i engrescar. Per fi vam poder veure el pic amb la majestuosa creu de la Pica d’Estats. Les cares de tots van canviar per moments. Què fa que un cim faci canviar l’estat d’ànim d’una persona? Què fa que un cim ens faci desconnectar de tot, en un món totalment materialista? Què fa que un tros de muntanya no ens sigui indiferent ? Què sentim? És espectacular viure el moment i veure l’estat d’ànim de la gent.

En un últim esforç ja érem dalt del cim. Aigua, menjar, el llibre de signatures i les fotos de rigor van ser co-protagonistes en tot moment. Ho havíem aconseguit! El Pere Quart ha conquerit la Pica d’Estats i un foulard del Pere Quart lligat a la creu oneja a tots vents amb l’escrit “Agrupament Escolta Pere Quart – 35è Aniversari – 23 Setembre del 2007”.

En un parell d’hores ja érem de nou al refugi, on la resta de Perequartins ens esperaven amb els braços oberts. Encara que tots no poguessim arribar, el triomf de la conquesta era de tothom. Vam dinar i ben aviat va començar el descens cap els cotxes. Un descens llarg i pesat després de l’esforç de tot el dia.

Ja només quedava el comiat, l’hora dels adéus i un fins aviat ens veiem al cau.

Un cap de setmana inoblidable per a molts, un cap de setmana que quedarà escrit per sempre a la història del Pere Quart.

Oriol Campuzano